6 d’agost de 2008

DRY MARTINI – la llegenda dels còctels ....

La cultura occidental ha creat una mena de mitologia al voltant del Dry Martini, en part gràcies a les moltes figures històriques i llegendàries que van fer d’aquest còctel la seva beguda predilecta, entre ells Winston Churchill, Truman Capote, Ernest Hemingway, Cary Grant, Franklin Delano Roosevelt, i fins i tot en James Bond.Tota aquesta notorietat ha fet que el Dry Martini ( o Martini ) s'hagi convertit en un símbol pels còctels i per la vida nocturna en general. Per això no ens estranya veure molts bars i locals nocturns d’arreu del mon anunciar-se amb una copa triangular i una oliva dins, tot plegat amb llums de neó, es clar… Però la història dels origen del Dry Martini és ben complexa. Existeixen discussions apassionades i versions per a tots els gustos i de tots els colors. Des de les teoríes que situen l’origen a San Francisco (Califòrnia) al 1860, fins a les teoríes que diuen que es va crear per primera vegada al Harry's Bar de Paris. Nosaltres hem intentat fer un resum d’aquestes teories sobre el seu origen però no ha estat gens fàcil. Una versió bastant potent es la que ens du cap a finals del segle XIX, al bar d’en Julio Richelieu al poble de Martínez, Califòrnia. Allí un miner ric va oferir una recompensa a canvi del millor còctel. El millor segons ell mateix, que era l’únic jutge del concurs, va ser una barreja de 3 parts de ginebra i una de vermut vermell, amb una oliveta dins. Li va posar el nom de Martínez en honor al poble.Alguns estudiosos del tema diuen que el Dry Martini va ser idea de un dels millors bàrman de la història d’Amèrica, en Jerry Thomas. En Jerry treballava al menjador de l’Hotel Occidental a San Francisco, cap al 1880. Sembla ser que en Jerry era un virtuós dels còctels i va escriure un llibre que es va editar al 1887 en el que surt la fórmula del còctel Martínez : vermut, Old Tom Gin, unes gotes de Bitter i Marrasquino. Per altra banda, la mateixa ciutat de San Francisco també en reclama la paternitat. Cada any, a la primavera, es celebren festes en honor del Dry Martini. Expliquen que d’una cantina anònima un client va sortir molt satisfet, content i amb un cert fulgor etílic, gràcies als efectes d’una barreja de ginebra i vermut que li van preparar. L’amo de la cantina només sabia que el client anava al poble de Martínez i aquest poble, pronunciat en anglès, sona “martini”. No cal dir que es per això que la ciutat de San Francisco també s’atribueixen la paternitat del Dry Martini.No obstant, la versió que te més adeptes es la que situa el seu origen als voltants del 1910, quan un bàrman de cognom Martini (d’origen italià) treballant a la barra del bar de l'hotel novaiorquès Knickerbrocker, va aromatitzar amb una mica de vermut molt sec una ginebra no menys seca, remenant-ho tot amb gel, també ben sec, servint la combinació resultant en copa de còctel. Alguns asseguren que en aquest moment gloriós per la història del Dry Martini també hauria intervingut el magnat John Davison Rockefeller Sr. com a inspirador de la barreja. De fet es va convertir en el seu combinat favorit, contribuint així a la seva popularització.Existeix també la mateixa versió però amb el cap de barra d’origen francès i de cognom Martin, i aquest cop ja es parla del vermut que es va fer servir: el Noilly-Pratt. Personalment, d’aquesta versió em quedo amb la marca del vermut. Els de Noilly Prat també, es clar… El dur Rockefeller va deixar 25 centaus de propina i una encaixada de mans.Tot i que no tenim gaire clar qui va inventar el Dry Martini, ja podem intuir que no es va elaborar amb el vermut marca Martini. Sembla clar que el seu nom pot venir del nom d’una ciutat minera o del bàrman que va fer el primer còctel, però no del vermut Turinès. El més probable es que per fer el primer Dry Martini s’utilitzés un vermut marsellès molt sec, el "Noilly Prat", que segons la opinió de molts entesos en coctelería és el que més li escau.També pren força el fet que, inicialment, la seva acceptació i fama entre l'alta burgesia nord-americana la va propiciar John D Rockefeller Sr, considerat en aquell temps l'home més ric del món, que el va adoptar com el seu aperitiu favorit per la seva exquisida transparència i sabor gairebé neutre. Finalment, i per acabar de embolicar la troca, el cinema i la literatura també van ajudar a mitificar i popularitzar l'esmentat còctel.Sens dubte Hemingway també va ser un dels qui més va ajudar a difondre el Dry Martini mentre enllestia els seus escrits tranquilament assegut al Harry's Bar de Venècia. Hemingway tenía una taula reservada i la gent acudia a veure escriure al premi Nobel mentre ell bevia els seus Dry Martini. Existeixen moltes anècdotes sobre l'alliberament de París durant la segona Guerra Mundial, però una es refereix al Martini. En ple frec a frec d’alliberament, Hemingway va irrompre a l'elegant Hotel Ritz a la Plaça Vendome de Paris, que tot just acabava de ser desocupat per les forces alemanyes, i es va dirigir directament cap al bar. Els cambrers li van preguntar què necessitava i Hemingway va respondre: " Cinquanta Martinis per a mi i per la meva tropa”.El "Dry Martini" ens ha deixat històries i anècdotes molt interessants sovint protagonitzades pels seus adeptes. Luis Buñuel, segons ell mateix va escriure, posava gel, el més sec possible, a dins de la coctelera; tirava dins unes gotes de vermut, removia una mica i l’escorria totalment. Després tirava la ginebra dins de la coctelera plena amb el gel aromatitzat pel vermut, removia una mica, i ja tenia el Dry Martini preparat.Winston Churchill, gran entusiasta del Dry Martini, deia que s’havia de beure Dry-Dry (sec sec) i se li atribueix un mètode propi que consisteix en utilitzar el vermut només per mirar d’aprop i fixament a l'ampolla, mentre es remena la coctelera en la que hi ha el gel i la ginebra.Franklin D. Roosevelt va ser un dels presidents més estimats en una època molt difícil per als Estats Units. A més li va tocar afrontar la llei seca nord-americana, que va durar des del 1920 fins a mitjans del 1933. Quan el país sencer va celebrar la derogació de la llei, en Roosevelt va brindar públicament amb un Martini. Més endavant al 1943 en plena Segona Guerra Mundial, en una reunió a Teheran, Roosevelt va oferir a Stalin un Martini que ell mateix va preparar. El comentari de Stalin va ser: "està bé, m'agrada, però és una cosa freda i forta per l'estómac".Per altra banda, en Josep Pla va manifestar en alguna ocasió que era un gran admirador del Martini, del qual es considerava una autoritat. En el seu relat de viatges “Itinerari per Nàpols”, escriu : “El corrent començà fa anys amb els vermuts, que no tenen rival possible i que, a part de la importància intrínseca que posseeixen, han servit per a barreges prodigioses com el Martini-cocktail que és, per al meu gust, el millor de tots els cocktails possibles.”El cas de Humphrey Bogart es ben trist. El seu pare era metge a Manhattan i la seva mare va ser una brillant pintora, però ambdós eren alcohòlics. Diuen que probablement això va ser la principal causa de la seva afecció per la beguda. En el seu primer paper cinematogràfic va interpretar a un gàngster gran bevedor de Martini. Sembla ser que en aquella època també era la beguda indispensable per un cap de la màfia. Però les dues pel·lícules que van fer història per la popularització del Martini van ser "El falcó maltès" de John Huston, en la que Bogart va donar vida a l'explosiu i bevedor detectiu Sam Spade, i "Casablanca". A Bogart se li atribueixen desenes de frases relacionades amb la beguda però, segons els seus íntims, les últimes les va dir al llit tot just abans de morir: "No vaig haver de canviar del Scotch als Martinis".Richard Nixon, el trenta-setè president dels Estats Units va esvair les seves penes en uns quants Martinis durant el procés del cas Watergate, cas que finalment acabaria amb la seva expulsió de la Casa Blanca.Frank Sinatra, amb Dean Martin com a patrocinador i tot el seu clan del “Rat Pack”, fan del Dry Martini la seva carta de presentació. Sinatra i els seus amics Sammy Davis Jr., Peter Lawford, Ava Gardner, Humphrey Bogart i Elizabeth Taylor, entre d'altres, també van ser grans ambaixadors del Dry Martini. La relació d’en Dean Martin amb el Dry Martini és ben singular. A l’any 1945, un còmic de 18 anys, de nom Jerry Lewis, coneix a Las Vegas un cantant de cabaret, en Paul Dino Crocetti, de nom artístic Dean Martín. Actuen junts en un show i triomfen tan espectacularment que venen les entrades per les seves funcions amb mesos d’antelació. No cal dir que van guanyar una fortuna. Els assessors d'imatge del show suggereixen posar de forma permanent una copa de Dry Martini a la mà d’en Dean Martin de manera que, amb el temps, esdevindrà una senyal d’identitat de l’artista. Alguns afirmen que en Dean Martin deu ser la persona de tot el mon que més Dry Martinis ha begut.L’escriptor de New Orleans, Truman Capote, va dir en una ocasió durant una entrevista per una revista literària, una frase lapidària: "Els escriptors, si més no aquells que corren autèntics riscs i que estan disposat a jugar-s’ho tot per arribar fins al final, tenen moltes coses en comú amb una altra casta d'homes solitaris: els individus que es guanyen la vida al billar, donant cartes i prenent Martinis."I per últim en James Bond, un personatge de ficció conegut per gairebé tothom. A la pel·lícula un "Die another day" (2002) James Bond rep una copa de Martini que li ofereix una hostessa de vol en plena turbulència tot dient: "Per sort m'agrada remogut". Un Martini "remogut i no batut" és una peça gairebé tan important per en James Bond com la seva pistola o qualsevol dels cotxes fantàstics que sovint destrossa sense pietat. A les pel·lícules de l’agent 007, el Dry Martini es l'única beguda que pot fer la competència al Champagne Bollinger.Com que cada persona és un mon i el millor Dry Martini és el que més li agrada a un mateix, us poso la manera de fer-lo que m’agrada a mi:

en una coctelera amb gel ben sec es tira un rajolinet de vermut blanc, si es possible Noilly Prat. Es remena enèrgicament i després es buida el líquid sense llençar el gel. Els glaçons hauran quedat ben impregnats de vermut i en aquest punt es hora de tirar a la coctelera la ginebra. La ginebra, com més seca millor. Tanqueray, Martin Miller’s o Plymouth ens aniran bé, encara que s’ha d’utilitzar la ginebra que mes ens agradi. Tornarem a remenar enèrgicament la ginebra i els glaçons. Finalment, aboquem la ginebra en una copa de còctel ben gelada i afegim una oliva.A l’Orangette recomanem el consum responsable i moderat de les begudes alcohòliques. Per aquest motiu, suggerim la següent lectura: www.efrd.org
Visita la pàgina principal del Blog